Avui és un altre dia trist per a nosaltres. Si, l'any 1973, un Tribunal Militar es va avenir a representar una farsa de judici contra el nostre germà i el va condemnar a mort per acontentar els sectors més assedegats de sang del final del franquisme, avui, amb la distància de més de 34 anys, amb una democràcia teòricament consolidada i amb un poder judicial que hauria de ser independent de qualsevol interès aliè a la justícia, ens trobem en la mateixa situació. L'equip d'advocats que ens representa ha treballat amb eficàcia absoluta, ha reunit i presentat una àmplia bateria de proves noves amb argumentacions contrastades i contundents. Ha presentat nous testimonis i proves pericials. Això era el que legalment es requeria perquè el cas del nostre germà es pogués revisar.
Les proves de la defensa del Salvador que en el seu dia no es van realitzar o no es van acceptar, ara han estat sobre la taula de la sala cinquena militar del Suprem. D'ells depenia un acte reparador de justícia i no ho han volgut així. Davant d'aquesta indefensió decebedora que avui ens toca viure, ens preguntem en què es diferencia aquell sistema dictatorial, capaç de condemnar a mort el nostre germà, entre molts d'altres, i aquest sistema democràtic que no fa res per tancar ferides que encara supuren. Després ens demanaran que oblidem el passat i que mirem el futur. No podrem mai.
Ens preguntem si aquesta mateixa ànsia judicial que ara ha negat la revisió el que ha fet és defensar aquell nefast tribunal que, al seu temps, va signar, sense garanties processals, la pena de mort contra el nostre germà.
Sabem que no estem soles en aquest moments. Agraïm l'ànim i el suport que ens fan arribar innombrables persones i col·lectius. La societat en general i la catalana en particular ha entès que el cas del nostre germà no
és una qüestió estrictament personal o familiar. Hi ha en joc conceptes poderosos com la dignitat o la restauració de la justícia. Sabem que no som les úniques persones que estem en aquesta situació. I també sabem que hem de continuar fins que un dia o altre es reconegui la profunda injustícia que es va cometre, quan el 2 de març de 1974, el botxí collava el garrot amb el vistiplau d'un sistema judicial corrupte, indefensable des de la perspectiva dels temps que vivim.
Imma, Montse, Carme i Merçona Puig Antich
divendres, 22 de juny del 2007
diumenge, 17 de juny del 2007
Barça: quina vergonya!
S'ha consumat el desastre. S'ha evidenciat el frau. Però això no ens ha d'estranyar. Com a soci del Barça, no puc dir que m'alegro, de no haver guanyat la lliga. Naturalment !! Faltaria més !! Però sí que me n'alegro com esportista que em considero.
Qualsevol persona que hagi viscut un esport d'equip des de la vessant d'entrenador, com és el meu cas, fa temps que podia preveure la trajectòria i el desenllaç final: el desastre. Hi ha hagut un tou d'indicis, a tots els nivells, que han delatat una gravíssima manca d'actitud i compromís dels jugadors: no córrer al camp, declaracions, gimnasos, actes de promoció de sponsors durant concentracions, jugadors que han entrenat poc, que s'han saltat entrenaments..
No us deixeu enganyar ara per la 'opinió publicada'. Ara, la brunete mediàtica catalana passarà factura, pels motius més vils i ruïns: perquè resulta que un dia el Rijkaard no va contestar bé una pregunta, perquè el President no va donar prou carnassa a la premsa, etc, etc.. Sentireu que els culpables són la directiva, el preparador físic, el cos tècnic.. bla, bla, bla.. Xerrameca. No us ho cregueu. Aquí els únics culpables són els jugadors. Aquesta plantilla, sense entrenador, havia de ser perfectament capaç de guanyar la lliga. Hi havia equip de sobres. I encara més amb el poc nivell que ha tingut aquest campionat.
L'entrenador ha tingut prou feina per gestionar com ha pogut un grup de jugadors hipòcrites, ganduls, creguts, mercenaris i tramposos. L'objectiu era, obviament, arribar com fos al final de temporada i, si era possible, esperar un miracle.
I el miracle, repeteixo, degut al baix nivell del campionat, gairebé es produeix. Però al final no.
Ara sí que la responsabilitat total la té el cos tècnic. Cal prendre mesures per a canviar les coses i reprendre el rumb de serietat i compromís que es portava. La directiva i el cos tècnic seran responsables si aquestes mesures no es duen a terme, o es duen a terme malament.
Visca el Barça !
Qualsevol persona que hagi viscut un esport d'equip des de la vessant d'entrenador, com és el meu cas, fa temps que podia preveure la trajectòria i el desenllaç final: el desastre. Hi ha hagut un tou d'indicis, a tots els nivells, que han delatat una gravíssima manca d'actitud i compromís dels jugadors: no córrer al camp, declaracions, gimnasos, actes de promoció de sponsors durant concentracions, jugadors que han entrenat poc, que s'han saltat entrenaments..
No us deixeu enganyar ara per la 'opinió publicada'. Ara, la brunete mediàtica catalana passarà factura, pels motius més vils i ruïns: perquè resulta que un dia el Rijkaard no va contestar bé una pregunta, perquè el President no va donar prou carnassa a la premsa, etc, etc.. Sentireu que els culpables són la directiva, el preparador físic, el cos tècnic.. bla, bla, bla.. Xerrameca. No us ho cregueu. Aquí els únics culpables són els jugadors. Aquesta plantilla, sense entrenador, havia de ser perfectament capaç de guanyar la lliga. Hi havia equip de sobres. I encara més amb el poc nivell que ha tingut aquest campionat.
L'entrenador ha tingut prou feina per gestionar com ha pogut un grup de jugadors hipòcrites, ganduls, creguts, mercenaris i tramposos. L'objectiu era, obviament, arribar com fos al final de temporada i, si era possible, esperar un miracle.
I el miracle, repeteixo, degut al baix nivell del campionat, gairebé es produeix. Però al final no.
Ara sí que la responsabilitat total la té el cos tècnic. Cal prendre mesures per a canviar les coses i reprendre el rumb de serietat i compromís que es portava. La directiva i el cos tècnic seran responsables si aquestes mesures no es duen a terme, o es duen a terme malament.
Visca el Barça !
Tibet
Al 1949, la República Popular de la Xina va envair un pais veí: el Tibet. El Tibet era i és un país de pau. Ja aleshores, el seu exèrcit era molt reduït i feble. El Tibet té un grandíssim patrimoni cultural, sobretot a nivell religiós i linguístic. Patrimoni, tot ell, que és a punt de desaparèixer.
Des de la invasió, la Xina està practicant un barroer genocidi polític i cultural. La manera: la de sempre. Prohibició dels costums autòctons i desembarcament de colons xinesos al territori. Actualment ja, la població tibetana només representa el 25% del total, al Tibet.
Malauradament, vivim en un món on els interessos més mesquins, com els econòmics, passen per qualsevol altra consideració. En aquests moments, les potències mundials fan cua per a poder entrar al mercat xinès, per a vendre els seus productes. Poc importa que es perdi un idioma, una història, una cultura, una identitat. Idioma, historia, cultura i identitat que no són només patrimoni dels tibetans, sinó que són patrimoni de tota la humanitat.
Però, també malauradament, el cas del Tibet no és únic. Al món n'està ple de casos molt similars, o ben bé com aquest: Sahara, Catalunya, País Basc, Irlanda, Occitània, Bretanya, Flandes, Armènia, Kurdistan, els indis americans, tant del nord com del sud, etc, etc..
http://en.wikipedia.org/wiki/History_of_Tibet
http://www.ccds.charlotte.nc.us/History/China/02/bishop/bishop.htm
Des de la invasió, la Xina està practicant un barroer genocidi polític i cultural. La manera: la de sempre. Prohibició dels costums autòctons i desembarcament de colons xinesos al territori. Actualment ja, la població tibetana només representa el 25% del total, al Tibet.
Malauradament, vivim en un món on els interessos més mesquins, com els econòmics, passen per qualsevol altra consideració. En aquests moments, les potències mundials fan cua per a poder entrar al mercat xinès, per a vendre els seus productes. Poc importa que es perdi un idioma, una història, una cultura, una identitat. Idioma, historia, cultura i identitat que no són només patrimoni dels tibetans, sinó que són patrimoni de tota la humanitat.
Però, també malauradament, el cas del Tibet no és únic. Al món n'està ple de casos molt similars, o ben bé com aquest: Sahara, Catalunya, País Basc, Irlanda, Occitània, Bretanya, Flandes, Armènia, Kurdistan, els indis americans, tant del nord com del sud, etc, etc..
http://en.wikipedia.org/wiki/History_of_Tibethttp://www.ccds.charlotte.nc.us/History/China/02/bishop/bishop.htm
dissabte, 16 de juny del 2007
llet de cartró
Saps que la llet en envasos brik que no es ven dins del termini de caducitat retorna a la fàbrica per a ser re-pasteuritzada i torna al supermercat un altre cop ? Inreíble, veritat ? Doncs la Llei permet que les centrals lleteres repeteixin aquest cicle fins a 5 vegades, el què acaba deixant la llet gairebé sense gust i amb una significativa reducció de la seva qualitat i valor nutricional.
Quan la llet torna al supermercat per a la venda al consumidor final, el cartró ha d'exhibir un petit número que està marcat a la part inferior de l'envàs. Aquest número varia de l' 1 al 5. El màxim tolerable és comprar llet fins al número 3, és a dir, llet que ha esta re-pasteuritzada 2 vegades. Hom recomana no comprar cartrons de llet amb valors de 4 i 5, ja que això significa que la qualitat de la llet està degradada significativament. Si compres una caixa tancada (de 6 unitats, per exemple), n'hi haurà prou amb verificar el número de la caixa, ja que tots els cartrons del seu interior tindran la mateixa numeració. Per exemple, si un cartró té el número 1, significa que és la primera vegada que surt de la fàbrica i arriba al supermercat per a la seva venda. Però si té el número 4, significa que va caducar 3 vegades i que va ser re-pasteuritzada 3 vegades, tornant al supermercat per a intentar de ser venuda. I així successivament...
Així que ja ho saps: quan compris llet, mira el cul de l'envàs de cartró i no compris caixes que tinguin els números 4 ó 5. I per als més escrupulosos, ni tan sols amb el número 3.
Pots fer la prova: ves al supermercat i mira els envasos de cartró. Serà estrany si hi trobes els números 1 ó 2.
Fes córrer això per a que tothom ho sàpiga.
Quan la llet torna al supermercat per a la venda al consumidor final, el cartró ha d'exhibir un petit número que està marcat a la part inferior de l'envàs. Aquest número varia de l' 1 al 5. El màxim tolerable és comprar llet fins al número 3, és a dir, llet que ha esta re-pasteuritzada 2 vegades. Hom recomana no comprar cartrons de llet amb valors de 4 i 5, ja que això significa que la qualitat de la llet està degradada significativament. Si compres una caixa tancada (de 6 unitats, per exemple), n'hi haurà prou amb verificar el número de la caixa, ja que tots els cartrons del seu interior tindran la mateixa numeració. Per exemple, si un cartró té el número 1, significa que és la primera vegada que surt de la fàbrica i arriba al supermercat per a la seva venda. Però si té el número 4, significa que va caducar 3 vegades i que va ser re-pasteuritzada 3 vegades, tornant al supermercat per a intentar de ser venuda. I així successivament...
Així que ja ho saps: quan compris llet, mira el cul de l'envàs de cartró i no compris caixes que tinguin els números 4 ó 5. I per als més escrupulosos, ni tan sols amb el número 3.
Pots fer la prova: ves al supermercat i mira els envasos de cartró. Serà estrany si hi trobes els números 1 ó 2.
Fes córrer això per a que tothom ho sàpiga.
divendres, 15 de juny del 2007
Woody Allen
Fa ja vint anys, al 1987, era a una poblacio d'uns 35.000 habitants, entre muntanyes. Un periodista d'un diari del país em va fer una entrevista. Entre les preguntes que em va fer, recordo perfectament la següent: 'tu no creus que xxxxx es una ciutat?' Em permetreu que substitueixi el nom de la poblacio per les 'x'...
Naturalment, si aquesta localitat fos realment una ciutat, el periodista no m'hagués fet aquesta pregunta. Era obvi, i ho es encara, que aquest lloc és un poble, sense que això tingui res de pejoratiu ! Però sembla que ells volien ser el que no eren... una ciutat.
Penso que una de les coses pitjors que li poden passar a una persona, a un col·lectiu o a un país és voler ser allò que no és, i perdre així la pròpia realitat de vista. Aquella pregunta em va semblar molt 'provinciana', dit això en el pitjors dels sentits de la paraula, naturalment. Jo, en canvi, era 'de Barcelona'.. ciutat cosmopolita, europea i mundial..
Què equivocat estava !! Ara ho veig !!
Aquests dies, com lamentablement bé deveu saber, un ex-actor de cinema, que actualment és director, és a Barcelona. El seu nom.. Woody Allen.. M'hagués agradat no assebentar-me'n.. De ben segur que a Barcelona també hi han estat físics, químics, filòsofs, pensadors, investigadors, humanistes i metges de gran renom i importància per la humanitat.. però res.. ni mitja paraula enlloc.
En canvi, allà hem tingut el gran ramat de periodistes catalans i espanyols fent-li al senyor Allen una ingent quantitat de preguntes estúpides i profundament provincianes... De ben segur que el senyor Allen, ara mateix, deu estar pensant el què pensava jo d'aquella població entre muntanyes... 'Volen ser el que no són'.. Pobrets ells.. i nosaltres, els barcelonins !
Naturalment, si aquesta localitat fos realment una ciutat, el periodista no m'hagués fet aquesta pregunta. Era obvi, i ho es encara, que aquest lloc és un poble, sense que això tingui res de pejoratiu ! Però sembla que ells volien ser el que no eren... una ciutat.
Penso que una de les coses pitjors que li poden passar a una persona, a un col·lectiu o a un país és voler ser allò que no és, i perdre així la pròpia realitat de vista. Aquella pregunta em va semblar molt 'provinciana', dit això en el pitjors dels sentits de la paraula, naturalment. Jo, en canvi, era 'de Barcelona'.. ciutat cosmopolita, europea i mundial..
Què equivocat estava !! Ara ho veig !!
Aquests dies, com lamentablement bé deveu saber, un ex-actor de cinema, que actualment és director, és a Barcelona. El seu nom.. Woody Allen.. M'hagués agradat no assebentar-me'n.. De ben segur que a Barcelona també hi han estat físics, químics, filòsofs, pensadors, investigadors, humanistes i metges de gran renom i importància per la humanitat.. però res.. ni mitja paraula enlloc.
En canvi, allà hem tingut el gran ramat de periodistes catalans i espanyols fent-li al senyor Allen una ingent quantitat de preguntes estúpides i profundament provincianes... De ben segur que el senyor Allen, ara mateix, deu estar pensant el què pensava jo d'aquella població entre muntanyes... 'Volen ser el que no són'.. Pobrets ells.. i nosaltres, els barcelonins !
diumenge, 10 de juny del 2007
Vull ser espanyol
Vull ser espanyol. Sí, sí. Això mateix. Ho heu llegit bé. El problema és que no em deixen. Recordareu de ben seguir a genteta com Fernández Díaz o l'inefable i camaleònic Piqué, utilitzar l'expressió 'donar carnets de catalanitat'. Doncs bé, ells ho fan, però d'espanyolitat. A Espanya, només poden ser espanyols els castellans. Els catalans no podem ser espanyols des de la nostra catalanitat. Només ho podem ser renunciant a la nostra identitat, sotmetent-nos política, lingüística i culturalment als poders polítics, administratius i militars castellans. I així encara, ens diuen 'polacos'.
Castella i Extremadura han usurpat la condició d'espanyolitat. Perquè, per exemple, a Eurovisión no hi pot anar una cançó catalana en representació d'Espanya ? El català no és també una llengua espanyola ? Perquè si no, aleshores què és ? I si el català és una llengua espanyola, els catalans també sóm espanyols, no ? O no ? Perquè si no, demano, suplico que urgentment ens ho diguin. Però que d'una vegada per totes tanquem aquest tema. Si som espanyols, ho hem de ser com nosaltres entenem la espanyolitat, no com ells volen que ho siguem. I si això no pot ser, doncs adéu siau, per sempre !!
Només un darrer element de reflexió: hi ha catalans que són francesos... Aleshores en què quedem: som espanyols o francesos ? O alguns som espanyols i els altres francesos ? Què complicat, no ? Que us sembla que siguem catalans i prou ? Més fàcil, oi ?
Us recomano el llibre de Xesús Miguel de Toro Santos, "Españois todos: As cartas sobre a mesa":
http://es.wikipedia.org/wiki/Suso_de_Toro
Castella i Extremadura han usurpat la condició d'espanyolitat. Perquè, per exemple, a Eurovisión no hi pot anar una cançó catalana en representació d'Espanya ? El català no és també una llengua espanyola ? Perquè si no, aleshores què és ? I si el català és una llengua espanyola, els catalans també sóm espanyols, no ? O no ? Perquè si no, demano, suplico que urgentment ens ho diguin. Però que d'una vegada per totes tanquem aquest tema. Si som espanyols, ho hem de ser com nosaltres entenem la espanyolitat, no com ells volen que ho siguem. I si això no pot ser, doncs adéu siau, per sempre !!
Només un darrer element de reflexió: hi ha catalans que són francesos... Aleshores en què quedem: som espanyols o francesos ? O alguns som espanyols i els altres francesos ? Què complicat, no ? Que us sembla que siguem catalans i prou ? Més fàcil, oi ?
Us recomano el llibre de Xesús Miguel de Toro Santos, "Españois todos: As cartas sobre a mesa":
http://es.wikipedia.org/wiki/Suso_de_Toro
ajpañó
S'ha consumat el desastre. El Barça no ha guanyat l'Ajpañó. Alguns ho veuran com un tema de rivalitat. Jo no ho veig així. Per a mi és un tema de primes i de profund rebuig al què és català.
Primes: és obvi que l'ajpañó estava primat. Pel Sevilla i pel Madrid. Segur. Res a dir sobre això, però. Les primes, si són per guanyar, no s'hi pot dir res.
Rebuig: és obvi també que el Barça representa la catalanitat, en el sentit més obert de la paraula. Davant d'això, l'Ajpañó representa l'espanyolitat excloent. Excloent de qualsevol diferència lingüística, cultural i ideològica. Només els falta que fitxin el Salva Ballesta. S'hi escauria molt en aquest club.
Dit tot això, ha arribat l'hora de prendre mesures. El Barça ha de posar punt final i obrir un nou projecte. No es tracta d'haver perdut, sinó de com s'ha perdut la lliga. Són innombrables els partits que s'han perdut d'una manera inadmissible. Ahir dissabte, el partit va ser el resum de la temporada: un desastre.
Però tornant a l'ajpañó, un parell de comentaris per tancar el tema:
- la essència d'aquest club es fonamenta en l'anti-barcelonisme i, per tant, l'anti-catalanisme. Si treiessim les persones de debò de l'Espanyol, que em mereixen tots els respectes, només en quedarien 1000 o 1500. L'Espanyol no seria l'Ajpañó, sinó que seria com l'Europa o el Sant Andreu. La prova és clara: als darrers dies, directius i jugadors han fet declaracions barroeres del tipus 'guanyar el Barça per a donar una alegria a l'afecció'. Recordeu, l'any passat, algun directiu o jugador del Barça que fes declaracions en el sentit d'enviar-los a segona per a donar una alegria a l'afecció ? És clar que no.
- ja arribarà el dia en que el Barça tornarà a tenir la oportunitat d'enviar-los a segona, i potser per sempre. Vist el què s'ha vist, a ells no els haurà d'estranyar que sigui així, no ?
Lamentablement, és clar que l'Ajpañó és el tret diferencial dins del tret diferencial català. Són la representació del nacionalisme espanyol més agressiu i excloient a Catalunya. Ells sabran. Potser només és qüestió de mercat. Però veient alguns jugadors i directius, sembla una qüestió molt més militant i de fons. En qualsevol cas, estic molt content que ells siguin ells i que nosaltres siguem nosaltres.
Primes: és obvi que l'ajpañó estava primat. Pel Sevilla i pel Madrid. Segur. Res a dir sobre això, però. Les primes, si són per guanyar, no s'hi pot dir res.
Rebuig: és obvi també que el Barça representa la catalanitat, en el sentit més obert de la paraula. Davant d'això, l'Ajpañó representa l'espanyolitat excloent. Excloent de qualsevol diferència lingüística, cultural i ideològica. Només els falta que fitxin el Salva Ballesta. S'hi escauria molt en aquest club.
Dit tot això, ha arribat l'hora de prendre mesures. El Barça ha de posar punt final i obrir un nou projecte. No es tracta d'haver perdut, sinó de com s'ha perdut la lliga. Són innombrables els partits que s'han perdut d'una manera inadmissible. Ahir dissabte, el partit va ser el resum de la temporada: un desastre.
Però tornant a l'ajpañó, un parell de comentaris per tancar el tema:
- la essència d'aquest club es fonamenta en l'anti-barcelonisme i, per tant, l'anti-catalanisme. Si treiessim les persones de debò de l'Espanyol, que em mereixen tots els respectes, només en quedarien 1000 o 1500. L'Espanyol no seria l'Ajpañó, sinó que seria com l'Europa o el Sant Andreu. La prova és clara: als darrers dies, directius i jugadors han fet declaracions barroeres del tipus 'guanyar el Barça per a donar una alegria a l'afecció'. Recordeu, l'any passat, algun directiu o jugador del Barça que fes declaracions en el sentit d'enviar-los a segona per a donar una alegria a l'afecció ? És clar que no.
- ja arribarà el dia en que el Barça tornarà a tenir la oportunitat d'enviar-los a segona, i potser per sempre. Vist el què s'ha vist, a ells no els haurà d'estranyar que sigui així, no ?
Lamentablement, és clar que l'Ajpañó és el tret diferencial dins del tret diferencial català. Són la representació del nacionalisme espanyol més agressiu i excloient a Catalunya. Ells sabran. Potser només és qüestió de mercat. Però veient alguns jugadors i directius, sembla una qüestió molt més militant i de fons. En qualsevol cas, estic molt content que ells siguin ells i que nosaltres siguem nosaltres.
Símbols identitaris
Símbols identitaris... No us sona això ? Hi ha gent que no s'ho treu de la boca. Qui ? Alberto Fernández Díaz.. Josep Piqué.. Molt lluny però de l'aspirant a rebre ajuds socials pel seu gran retard intelectual, segurament provocat per unes neurones totalment garratibades, l'Angel Acebes. Peperos, vaja...
Naturalment, per símbols identitaris, ells entenen qualsevol símbol que surti del què ells entenen que són els SEUS símbols. Però, el que es veu en aquesta fotografia, per a ells, no deuen ser símbols identitaris, ja que no n'han dit ni mu:
Això és una de les manifestacions del PP contra ETA.
Què dirien si nosaltres posessim una senyera de la mida de la seva bandera espanyola de la Plaza Colón de Madrid ? Recordeu els atacs al Rubianes, a l'Oleguer i, darrerament, al Xavi i al Pujol, per baixar-se les mitges i tapar així la bandera espanyola ?
És clar que a Espanya no hi ha lloc per a tothom.
Naturalment, per símbols identitaris, ells entenen qualsevol símbol que surti del què ells entenen que són els SEUS símbols. Però, el que es veu en aquesta fotografia, per a ells, no deuen ser símbols identitaris, ja que no n'han dit ni mu:
Això és una de les manifestacions del PP contra ETA.
Què dirien si nosaltres posessim una senyera de la mida de la seva bandera espanyola de la Plaza Colón de Madrid ? Recordeu els atacs al Rubianes, a l'Oleguer i, darrerament, al Xavi i al Pujol, per baixar-se les mitges i tapar així la bandera espanyola ?
És clar que a Espanya no hi ha lloc per a tothom.
bla, bla, bla...
Fi de la treva d'ETA. Totalment previsible, no creieu ? Algú es creia potser que això podia acabar bé ? I és clar que no !
ETA té la seva responsabilitat en tot això, però l'estat espanyol, a través del seu govern, dels partits polítics i de la societat en general, també. Per aconseguir la fi d'aquest problema, només cal una cosa ben senzilla: tenir la voluntat política. Res més. Així de fàcil. ETA es pot acabar d'un dia per l'altre. Però és clar que de voluntat política d'acabar amb això no n'hi ha. Ben al contrari: ETA continua essent una eina política i econòmica molt valuosa pels partits polítics espanyols:
- distrau la població dels problemes realment preocupants i profunds
- serveix per atacar la oposició o el govern
- és útil per a desacreditar els nacionalismes no espanyols
- permet que alguns 'amics' tinguin empreses de seguretat i s'estiguin forrant prestant serveis de vigilància i guarda-espatlles
- permet que gent propera a ETA continuï vivint d'això
Què ha fet l'estat espanyol durant tot aquest temps de treva per a fer que aquesta esdevingui definitiva i que ETA deixi les armes ? Algú pot contestar això ? Jo sí: res. Al contrari: s'ha perseguit l'independentisme basc, s'ha continuat amb la il·legalització de partits, el tancament de diaris, s'ha saltat la llei amb el cas De Juana, etc, etc.. Tots els moviments han estat encaminats a destrossar les possibilitats d'acord. Però això no és nou. Tots recordem allò de la 'tregua trampa'.
Fixeu-vos en les clares diferències amb el cas britànic:
- el govern britànic no té cap interès econòmic a Irlanda del Nord. L'estat espanyol depèn molt dels ingresos del turisme a tots els països catalans
- la societat britànica està farta d'enviar els seus fills a fer la mili a irlanda del nord. la societat espanyola, atiada constantment pels partits ultra-nacionalistes com el pp, i mitjans de comunicació com el mundo i la cope, és beligerant amb qualsevol nacionalitat que no sigui la seva. Es promouen els sentiments nacionalistes més baixos, exacerbats, intolerants i violents.
- els partits britànics han tractat el tema d'Irlanda del Nord com una qüestió d'estat. Els partits espanyols fan electoralisme barat i demagògia obscena amb els temes d'Euskadi i Catalunya.
- el paper dels mitjans de comunicació, un cop més, lamentable. el periodisme objectiu i la funció d'informar han quedat oblidades i tancades amb clau en un calaix. ara, només fan que crear opinió. Naturalment, opinió en un únic sentit. lamentables les tertúlies que s'han sentit en aquests darrers dies. Només se sentia bla, bla, bla.. Cap aportació assenyada. Només tancar files entorn un inmobilisme religiós, no sigui cas que la inquisició els excomulgui.
Obviament doncs, i molt lamentablement, la fi d'aquesta situació absolutament inqualificable no és a tocar. Caldrà una nova generació de polítics, més cultes, més valents, més independents, amb més fonaments morals, per a posar fi a aquesta situació. La pregunta ve sola: quants morts més costarà tot això ? Ah ! I per a que no se'm qualifiqui, en aquesta caça de bruixes que hi ha posada en marxa, d'amic dels terroristes, dir només que considero que la vida humana ha de ser inqüestionable. El dret a la vida de les persones ha de passar per sobre de qualsevol altra consideració. I, com ja he dit altres vegades, si la independència de Catalunya o del País Basc no val un sol mort, la unitat d'Espanya tampoc. O algú creu que sí ?
I, a tot això, i com sempre, els més 'pringats' són els que paguen 'el pato': la població en general, alguns membres dels cossos i forces de seguretat, que no deixen de ser treballadors que guanyen un sou (no massa elevat, per cert).
Com a ciutadà de l'estat EXIGEIXO que el govern garanteixi la meva seguretat i que, per tant, dugui a terme les accions necessàries per acabar amb aquest problema d'una vegada per totes.
ETA té la seva responsabilitat en tot això, però l'estat espanyol, a través del seu govern, dels partits polítics i de la societat en general, també. Per aconseguir la fi d'aquest problema, només cal una cosa ben senzilla: tenir la voluntat política. Res més. Així de fàcil. ETA es pot acabar d'un dia per l'altre. Però és clar que de voluntat política d'acabar amb això no n'hi ha. Ben al contrari: ETA continua essent una eina política i econòmica molt valuosa pels partits polítics espanyols:
- distrau la població dels problemes realment preocupants i profunds
- serveix per atacar la oposició o el govern
- és útil per a desacreditar els nacionalismes no espanyols
- permet que alguns 'amics' tinguin empreses de seguretat i s'estiguin forrant prestant serveis de vigilància i guarda-espatlles
- permet que gent propera a ETA continuï vivint d'això
Què ha fet l'estat espanyol durant tot aquest temps de treva per a fer que aquesta esdevingui definitiva i que ETA deixi les armes ? Algú pot contestar això ? Jo sí: res. Al contrari: s'ha perseguit l'independentisme basc, s'ha continuat amb la il·legalització de partits, el tancament de diaris, s'ha saltat la llei amb el cas De Juana, etc, etc.. Tots els moviments han estat encaminats a destrossar les possibilitats d'acord. Però això no és nou. Tots recordem allò de la 'tregua trampa'.
Fixeu-vos en les clares diferències amb el cas britànic:
- el govern britànic no té cap interès econòmic a Irlanda del Nord. L'estat espanyol depèn molt dels ingresos del turisme a tots els països catalans
- la societat britànica està farta d'enviar els seus fills a fer la mili a irlanda del nord. la societat espanyola, atiada constantment pels partits ultra-nacionalistes com el pp, i mitjans de comunicació com el mundo i la cope, és beligerant amb qualsevol nacionalitat que no sigui la seva. Es promouen els sentiments nacionalistes més baixos, exacerbats, intolerants i violents.
- els partits britànics han tractat el tema d'Irlanda del Nord com una qüestió d'estat. Els partits espanyols fan electoralisme barat i demagògia obscena amb els temes d'Euskadi i Catalunya.
- el paper dels mitjans de comunicació, un cop més, lamentable. el periodisme objectiu i la funció d'informar han quedat oblidades i tancades amb clau en un calaix. ara, només fan que crear opinió. Naturalment, opinió en un únic sentit. lamentables les tertúlies que s'han sentit en aquests darrers dies. Només se sentia bla, bla, bla.. Cap aportació assenyada. Només tancar files entorn un inmobilisme religiós, no sigui cas que la inquisició els excomulgui.
Obviament doncs, i molt lamentablement, la fi d'aquesta situació absolutament inqualificable no és a tocar. Caldrà una nova generació de polítics, més cultes, més valents, més independents, amb més fonaments morals, per a posar fi a aquesta situació. La pregunta ve sola: quants morts més costarà tot això ? Ah ! I per a que no se'm qualifiqui, en aquesta caça de bruixes que hi ha posada en marxa, d'amic dels terroristes, dir només que considero que la vida humana ha de ser inqüestionable. El dret a la vida de les persones ha de passar per sobre de qualsevol altra consideració. I, com ja he dit altres vegades, si la independència de Catalunya o del País Basc no val un sol mort, la unitat d'Espanya tampoc. O algú creu que sí ?
I, a tot això, i com sempre, els més 'pringats' són els que paguen 'el pato': la població en general, alguns membres dels cossos i forces de seguretat, que no deixen de ser treballadors que guanyen un sou (no massa elevat, per cert).
Com a ciutadà de l'estat EXIGEIXO que el govern garanteixi la meva seguretat i que, per tant, dugui a terme les accions necessàries per acabar amb aquest problema d'una vegada per totes.
dissabte, 2 de juny del 2007
Muñoz Grandes
Tant se val qui governi. Les coses no canvien massa. Aquí en teniu un exemple ben clar:
La fotografia correspon a la "Residencia de Estudiantes Muñoz Grandes", al carrer Capitán Arenas (naturalment!), a Barcelona. Com veieu, una 'rojigualda' ben sola i ben gran on hi hauria d'haver una senyera ben sola i ben gran. En qualsevol cas, i tenint en compte les circumstàncies, el mínim seria que hi hagués, TAMBÉ, la senyera.
Però no, és clar. Muñoz Grandes va ser un militar espanyol, que es va destacar per a ser falangista i de la 'División Azul'.
Els catalans encara ens hem de trobar amb merdes com aquesta, amb simbologia franquista i feixista. Fins quan ? Lamentablement, sembla que a nosaltres mateixos se'ns enrefoten aquestes coses. Però a ells no. I aquí les tenim.
La fotografia correspon a la "Residencia de Estudiantes Muñoz Grandes", al carrer Capitán Arenas (naturalment!), a Barcelona. Com veieu, una 'rojigualda' ben sola i ben gran on hi hauria d'haver una senyera ben sola i ben gran. En qualsevol cas, i tenint en compte les circumstàncies, el mínim seria que hi hagués, TAMBÉ, la senyera.Però no, és clar. Muñoz Grandes va ser un militar espanyol, que es va destacar per a ser falangista i de la 'División Azul'.
Els catalans encara ens hem de trobar amb merdes com aquesta, amb simbologia franquista i feixista. Fins quan ? Lamentablement, sembla que a nosaltres mateixos se'ns enrefoten aquestes coses. Però a ells no. I aquí les tenim.
Subscriure's a:
Comentaris (Atom)