Us deixo un bon escrit d'un amic.
--------------------------------------
Vull ser independent de Catalunya.
Com tot a la vida, hi ha moments en que s’han de prendre aquelles decisions que ens fan ser més terrenals i menys somiadors. Deixem enrere somnis de trepitjar altres terres més enllà de l’atmosfera, mai no serè cirurgià , ni advocat de grans litigis, deixa’t estar de cantant i de futbolista, ens conformem, que no és poc, amb trepitjar de peus a terra i ser des d’aquí la persona com som i serem.
És aquest un d’aquests moments, vull independitzar-me de Catalunya.
Vull ser jo que es desfaci d’aquesta càrrega decebedora i trista de ser només català. De ser un més d’aquest poble que es conforma amb la derrota. Què seria dels catalans si guanyéssim? Ho podriem suportar?, o veuríem carrers buits i portes tancades, cortines amagant mirades aclaparades per la por, pel desconcert. “ Hem guanyat!!, què serà de nosaltres, estem perduts” pensarà un, “ És la nostra fi, que hem fet?” murmullarà l’altre, a cau d’orella del company del cafè. De que plorarem? Haurem de tirar del carro, haurem de construir un futur, haurem de SER. No, no i no. No estem fets per això.
Som un poble reprimit i represaliat, però que acceptem aquesta com una condició inherent a nosaltres, si no existís ocupant i vexador l’inventaríem. Som mentida, escarni, vexació i humiliació, frustració i blanc d’iras, fòbies i ràbies, i què? Ja ens està bé, podrem seguir lamentant-nos, i queixant-nos podrem seguir sent el poble fracassat que som, si és que alguna cosa som.
Vull deixar de ser envejós d’aquells que viatgen acompanyant els seu equips, representatius del seu ser, tant és que no guanyin un carajo, tant és que no puguin accedir a l’estadi a on juguen. Ells hi van, orgullosos d’allò que és seu, que forma part d’ells, per sobre de tot hi ha el sentiment de pertinença, la resta només és una excusa. I jo veien aquell estadi conquerit per veus estrangeres ocupant seients revenuts, veien una ciutat banyada de sentiment cap a allò que serveix per a identificar-se. I nosaltres què?, venem la nostra localitat, ens abandonem a lluites internes i gairebé fratricides entre nosaltres, pensem en catalans de l’any en gent que ni tan sols es capaç d’expressar-se en català, justifiquem actituds contraries al dret natural i fins i tot al positiu, que s’utilitzen per a castigar a qui s’atreveixi a expressar un sentiment en favor de nosaltres mateixos i que se surti del guió establert, fins i tot hem de demanar constantment excuses per alçar la veu contra les injustícies que patim o reclamant els drets bàsics que ens son negats.
Vull deixar de fer meva una cultura que cada cop és més folklore que un altre cosa i que nosaltres no sabem defensar. Vull deixar d’indignar-me amb les calumnies cap a una llengua cada vegada més morta, que no és vehicular, que no apareix en els quioscos, que a l’escola és tant sols anecdòtica i que s’utilitza cada cop més pels immigrants que pels propis, però no ens alertem, de seguida s’adonen que la llengua important és una altra i quan parlo d’immigrants ho faig d’aquells que venen de més enllà d’España, als que durant anys han vingut d’España no els hi fa fet falta parlar o saber un idioma sense valor ni força. Integrar-se? Donde si todo es España. Si gracias a España estamos como estamos, si todo lo que tenemos es gracias a España, i la nostra resposta és.....canviar al castellà “que si no, no te entiendo” i com som tolerants i comprensius....
Vull deixar d’estimar una terra trepitjada per hostes putrefactes que d’allà vingueren per omplir-la de fems. I nosaltres la deixem podrir per desídia i apatia. No vull ja, quan viatjo, aquell cartell al voral de la carretera que em diu que he entrat o sortit de Catalunya. Si viatjo per autopista ja no cal cartell, trobaré el peatge que si fa o no fa és el mateix, i pagaré és clar, que he de fer si no?
Vull deixar d’esperar una resposta que mai es dona, la reacció d’un poble ferit. I ara em pregunto si potser és que no ho està de ferit, o potser no és poble.
No hi ha classe política, o sí, encara em traeix el subconscient, és la més pura, cristal·lina i evident representació de la voluntat popular. Una classe sense cap principi ideològic nacional innegociable, capaç de renunciar al més fonamental dels sentiments propis, o és que no els tenim aquests principis, aquests sentiments?. Dubto ja de la resposta.
Donem de menjar a qui ens insulta, a qui ens manipula, a qui ens enganya, a qui ens utilitza per al seu benefici a costa de la nostra dignitat. Tenim?
Som el menjar de qui ens espolia els recursos que generem, qui maltracta la nostra llengua i cultura, la nostra identitat, qui ofega el nostre progrés, qui ens aparta del mon, qui ens nega ser, qui ens prohibeix ser, qui ens barra els camins en l’àmbit cultural, social, esportiu, polític. Qui ens nega els drets, qui oblida els seus deures.
Ens creiem ofesos, ferits, insultats, humiliats, reprimits, trepitjats, estafats, mentits, enganyats, i tantes i tantes coses més....HO CRIDEM ALS QUATRE VENTS, QUE SE SENTI LA NOSTRA VEU, xssst.. però no molt forta, no voldríem molestar.
Som el seu menjar, la seva aigua, el seu aire. Som i serem el que els alimenta, els qui els alleugereix la càrrega de pensar en polítiques tant d’esquerres com de dretes, de progrés, liberals o conservadores. Només els cal tenir-nos en el seu punt de mira, ja tenen prou amb això per a sortir victoriosos allà.......i aquí!!!! Nosaltres hem validat el que han fet, fan i faran.
És per tot plegat, per tot això tan mal explicat, que vull ser independent de Catalunya, no vull formar part, no vull ser part d’un poble sense aspiracions, d’un poble perdedor. Em sento decebut, tenim el que ens mereixem i som el que volem ser, és evident que hem renunciat a ser poble. Vinga va decidim una data per celebra-ho.
Vull tenir un himne que soni arreu i el pugui cantar amb orgull, tenir una senyera que sigui la meva pell, uns rius i rierols que siguin la meva sang, una terra que enyori quan no la trepitgi i em faci girar el cap quan m’allunyi per dir-li adéu.
Vull saber que darrera la meva veu hi hauran milions de veus que amb la meva llengua defensaran vehements les seves arrels, per fer-les fortes i profundes, que sostinguin els arbres que conformin el meu ser, la meva pàtria inviolable i impertorbable al pas dels temps.
I això, no ho seré mai sent català.
Tan sols hi ha un problema, que ho sóc. Sóc català, només català.
Em podran prendre tot, em podré esborrar de tot, oblidar la llengua i renegar de la terra, oblidar la cultura i els desitjos. Però mai podré, per molt que vulgui deixar de ser català.
Àlex Weikert.
Per fi, ja, sumís.
