La puta catalana

Ahir vaig estar dinant amb una amiga meva. Ella és nascuda a Barcelona, però és d'identitat castellana. Parla català com si caminés trepitjant ous. El castellà, el parla correctament, sense cap mena d'accent que jo pugui identificar.
La meva amiga és casada amb una persona, també nascuda aquí, que té arrels estrangeres. També s'expressa en castellà. Això vol dir que la llengua vehicular de la família és el castellà.
Aquesta parella va decidir enviar els seus 3 fills de 9, 12 i 13 anys, a un internat d'anglaterra. En aquest internat, sembla que la filla va coincidir amb una nena espanyola, filla d'una coneguda família que es dedica als vins, a la zona sud d'espanya.
Podeu tenir la certesa que ni la meva amiga ni cap dels components de la seva família militen de catalans en absolut.
Doncs bé. Segons m'explicava la meva amiga, quan la nena d'aquesta coneguda família es va assabentar que la filla de la meva amiga era catalana, li va dir 'puta catalana'.
Fixeu-vos-hi com està el tema d'arrelat i com la xenofòbia castellano-espanyola arriba a aquests extrems. Llàstima que, com a col·lectiu ciutadà (les persones que vivim a Catalunya), ni com a catalans, no sapiguem ser al nostre lloc i, d'una vegada per totes, fer-nos respectar.
Davant d'aquestes situacions penso en els bascos. Tot i tenir la pega de comptar amb una organització terrorista, se'ls respecta. Tot i ser els més insolidaris amb l'estat, ja que només donen el què els sobra a ells, ningú els qualifica d'insolidaris. Què hem de fer, doncs, com a catalans ? Muntar una ETA catalana, per a fer-nos respectar ?