El país fantástico

Fa uns dies comentava amb una persona, espanyola d'identitat castellana, el tema del cotxe del president Benach. Cal recordar que, des d'aquí mateix, des de Catalunya, s'han fet brometes del tipus del 'coche fantástico' y demés.

Em deia aquesta persona, espanyola d'identitat castellana, que li semblava molt malament la despesa que s'havia fet en concepte de taula, reposa-peus i televisor, eines totes elles de treball, pel nostre president. Al fer-li jo, innocent de mi, la comparativa amb el cotxe que pogués tenir el Bono, president del parlament espanyol, aquesta persona, espanyola d'identitat castellana, em va argumentar que, en el cas del Bono, era normal i totalment justificat, ja que era el president del parlament de la nació (no va dir "de l'estat"), i no el president d'un parlament regional.

El què em sap greu és que, nosaltres, catalans, li hem donat la raó amb els nostres actes, amb els nostres posicionaments i amb les nostres dimissions, a aquesta persona espanyola, d'identitat castellana: més que mai, i cada vegada més, som una regió. Som una noció, només. Des de Catalunya, tant a nivell mediàtic com social com polític, no hi ha hagut ningú que hagi estat mínimament a la alçada, ni mínimament digne, per a defensar la nostra institució, per a dir ben alt que el nostre parlament, més antic que l'espanyol, és un parlament de primera categoria i que el nostre president, el president del parlament de Catalunya, no és menys que cap altre president de parlament del món.

Menció a banda mereixen els nostres polítics. Els uns, per a fregar-se les mans davant el desgast polític que per als altres aquesta situació suposava. Els altres, per no saber estar a l'alçada de les circumstàncies i arrugar-se, potser per a defensar la menjadora. Un cop més, hem estat liders en demanar perdó, i en girar-nos i marxar, humiliats per nosaltres mateixos, amb la cua entre les cames. I els que diuen que tenen "sentit d'estat", que és el què li cal, entre altres coses, a Catalunya, han demostrat un cop més que l'estat al que es refereixen no és altre que l'estat espanyol.

I encara més menció a banda mereix el Joan Saura, primer a demanar públicament, tot i ser membre del nostre Govern, a que el president del nostre parlament donés explicacions i que fes marxa enrera. Tristíssima la manca de lleialtat institucional i la manca d'alçada política d'aquest personatge, cada vegada més de dretes.

Però, lamentablement, el que m'hagués sorprès hagués estat una altra reacció on, institucions, societat i classe política catalana sí que haguessin estat dignes i a l'alçada del què calia. No hi ha hagut doncs 'coche fantástico' pel president d'un país realment 'fantástico'. D'un país molt petit, que cada dia se'n fa més i més.

És clar que amb nosaltres, els catalans, tothom s'hi veu en cor. Mireu els bascos. Només ens queda tancar la paradeta.

La puta catalana

Ahir vaig estar dinant amb una amiga meva. Ella és nascuda a Barcelona, però és d'identitat castellana. Parla català com si caminés trepitjant ous. El castellà, el parla correctament, sense cap mena d'accent que jo pugui identificar.
La meva amiga és casada amb una persona, també nascuda aquí, que té arrels estrangeres. També s'expressa en castellà. Això vol dir que la llengua vehicular de la família és el castellà.
Aquesta parella va decidir enviar els seus 3 fills de 9, 12 i 13 anys, a un internat d'anglaterra. En aquest internat, sembla que la filla va coincidir amb una nena espanyola, filla d'una coneguda família que es dedica als vins, a la zona sud d'espanya.
Podeu tenir la certesa que ni la meva amiga ni cap dels components de la seva família militen de catalans en absolut.
Doncs bé. Segons m'explicava la meva amiga, quan la nena d'aquesta coneguda família es va assabentar que la filla de la meva amiga era catalana, li va dir 'puta catalana'.
Fixeu-vos-hi com està el tema d'arrelat i com la xenofòbia castellano-espanyola arriba a aquests extrems. Llàstima que, com a col·lectiu ciutadà (les persones que vivim a Catalunya), ni com a catalans, no sapiguem ser al nostre lloc i, d'una vegada per totes, fer-nos respectar.
Davant d'aquestes situacions penso en els bascos. Tot i tenir la pega de comptar amb una organització terrorista, se'ls respecta. Tot i ser els més insolidaris amb l'estat, ja que només donen el què els sobra a ells, ningú els qualifica d'insolidaris. Què hem de fer, doncs, com a catalans ? Muntar una ETA catalana, per a fer-nos respectar ?

Els drets dels pares

A Catalunya, sembla que tothom té drets. I sembla també que només som els catalans d'identitat catalana els que tenim obligacions.
Sentia l'altre dia portaveu del PP a Catalunya parlar dels 'drets dels pares' a educar els seus fills en la llengua que vulguin. Això, en realitat, vol dir que el PP pretén que els fills dels pares d'identitat castellana puguin ser educats en castellà a Catalunya, i no en català com passa ara.
Naturalment que aquest dret no existeix ! Ni ha d'existir ! És com el dret que tenen les persones als Estats Units a portar pistola. Però si aquest dret existís, la senyora Camacho no hauria de fer NOMÉS referència al suposat dret que tenen els pares d'identitat castellana a educar els seus fills en castellà, sinó al dret que tenen TOTS els pares de nens a Catalunya a educar els seus fills en la seva llengua materna, no ? I això significa que els fills de les dones àrabs també tenen dret a educar els seus fills en àrab. I que les dones romaneses també tenen dret a educar els seus fills en romanès. etc, etc, etc.. Quin desgabell !!
Deixem-nos estar, però, de collonades. Cal que EXIGIM que el català, a tota la seva zona d'influència, tingui els mateixos drets que el castellà a Madrid. I això vol dir que el català ha de ser la única llengua oficial a Catalunya i a tot el seu àmbit d'influència.
Només quan senti algún ministre de l'estat defensar, defensar el català com ho fan habitualment amb el castellà, això em podré creure la idea d'Espanya. Ara per ara, toca sortir-ne com abans millor. Hi fa massa pudor.