La mare

La mare va fer 82 anys el passat dia 21 de setembre. A vegades, m'explicava com, quan era petiteta, allà cap al 1936-39, els meus avis (i.e., els seus pares) la posaven, juntament amb la seva amiga, veïna de casa, l'Antonieta, a sota d'un munt de bales de palla. Elles es quedaven allà, ben quietetes, escoltant com queien les bombes de l'aviació espanyola feixista, que va donar el cop d'estat contra l'ordre i la legalitat vigent, constitucional i democràtica (no ho oblidéssim pas).

Ja fa anys, li parlava a la mare de qui erem com a poble. És clar, ella havia patit l'educació franquista i coneixia més realitats alienes que les nostres. Quan anava massa enllà, ella em deia, angoixada: "ai fill.. què vols una altra guerra?" És clar que no, mare!, li responia jo. I entenia la seva por, per tot el què li havien fet passar. A ella, al seu germà, als seus pares, al meu pare..

El divendres d'abans la Diada de l'11 de setembre de 2012, sense que jo li digués res, la mare va posar la nostra bandera catalana al balcó. Ara ja no té por. Com tants i tants de nosaltres, n'està molt farta. I ja no vol anar més enllà amb aquest país que es diu Espanya, que hauria de ser el nostre, i que ni ens accepta ni ens respecta, ni ens entén ni ens vol entendre, si no que ens és molt hostil a tots els nivells.

Obviament, la mare, tot i que per edat no hi va ser, no ignora el què va passar el passa dia 11. És clar que la societat ha passat ja per sobre dels partits polítics. Aquests, a hores d'ara, ja no tenen més remei que pujar a la ona tsunamitzant d'anhèls de llibertat i de democràcia.

Tant de bo també hi fos el pare. Tant de bo tot sigui a fi de bé. I tant de bo podem esdevenir amos a casa nostra, tenir una societat millor i ser ciutadans més lliures. Per això lluitarem. Tio canya: potser recuperem les claus de sa nostra casa.


T'estimo INFINIT mare. I sempre t'estimaré.