Ahir, diumenge 22 de març del 2009, cap a les 7 de la tarda, va morir el meu oncle a l'hospital de la Creu Roja de l'Hospitalet de Llobregat.
El meu oncle era una d'aquestes persones anònimes, que passen pel món sense fer soroll, però que són un exemple en tot i que dignifiquen l'espècie humana.
Intel·ligent, treballador, honest, destacaria en ell per sobre de tot la seva absoluta bondat.
La seva mort, després de tres mesos d'agonia, em fa estar segur més que mai de la existència d'un Déu. Sabeu per què ? Doncs perquè no pot ser quasualitat que els millors siguin sempre els que se'n vagin i les rèmores siguin sempre les que es quedin. Això és que algú, un Déu, egoïstament tría els millors per a ell.
Tot i que l'oncle ja ho sap, dir-vos que el trobaré a faltar moltíssim i que sempre l'estimaré moltíssim.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada