What kind of peace?

What kind of peace do I mean? What kind of peace do we seek? Not a Pax Americana enforced on the world by American weapons of war. Not the peace of the grave or the security of the slave. I am talking about genuine peace, the kind of peace that makes life on earth worth living, the kind that enables men and nations to grow and to hope and to build a better life for their children–not merely peace for Americans but peace for all men and women–not merely peace in our time but peace for all time.
…
So, let us not be blind to our differences–but let us also direct attention to our common interests and to the means by which those differences can be resolved. And if we cannot end now our differences, at least we can help make the world safe for diversity. For, in the final analysis, our most basic common link is that we all inhabit this small planet. We all breathe the same air. We all cherish our children’s future. And we are all mortals.

June 10th 1963
President John F. Kennedy

Bé.. Això és del 1963. Impressionant, oi ? Quanta raó.. Quantíssims valors morals i ètics.. Quantíssima intel·ligència també.. Quina alçada i quina grandesa d'esperit.. I quina paradoxa, oi ? Una persona capaç d'escriure aquestes paraules va ser assassinada molt pocs mesos després.. En quin món vivim ?

Enguany, gairebé mig segle més tard, la humanitat no ha avançat pas gaire. Potser i tot fins al revés.

Una de les coses en què això és alarmantment evident és en el nivell de la nostra classe política. Segurament també, la nostra classe política no fa res més que evidenciar el nivell de la nostra societat: paupèrrim, mesquí, egoïsta..

Considero molt adients aquestes paraules del president Kennedy aquests dies. Un cop més, malauradament, hem assistit a la mort perfectament evitable d'una persona i a les recorrents patètiques i propagandístiques condemnes de la classe política i dels governs.

Aquestes condemnes són doblement patètiques i propagandístiques, entre altres coses, pels poquíssims i obsolets mitjans que posen al servei dels cossos policials per a poder defensar-se o per a poder treballar, i per llur ineficàcia, per dir-ho d'alguna manera, per a solucionar el problema després de tants i tants anys.

Aquesta partidocràcia que ens ha tocat viure, a banda de tenir la democràcia segrestada, permet que famílies hagin de continuar patint en nom de no se sap què. No repetiré l'escrit de fa unes setmanes sobre ETA. Però sí que crec que el poble, la gent de bé, la ciutadania hauríem de passar d'alguna manera a l'acció i exigir una solució per acabar amb aquesta situació d'una vegada per totes. I no només això: sinó també demanar responsabilitats a l'estat cada vegada que passi alguna cosa així. Ja n'hi ha prou de plors i de condemnes i de minuts de silenci i de ximpleries diverses. Prou fer bullir l'olla: SOLUCIONS !!

Personalment, no entenc com no se'ls cau la cara de vergonya i encara gosen anar a donar condols a vídues, quan ells no fan absolutament res per a solucionar i posar punt i final a aquesta situació.

Cap posicionament polític ha de valer una vida humana. Això val per la independència d'Euskadi o de Catalunya. Però també val per la unitat d'Espanya.

L' oncle

Ahir, diumenge 22 de març del 2009, cap a les 7 de la tarda, va morir el meu oncle a l'hospital de la Creu Roja de l'Hospitalet de Llobregat.

El meu oncle era una d'aquestes persones anònimes, que passen pel món sense fer soroll, però que són un exemple en tot i que dignifiquen l'espècie humana.

Intel·ligent, treballador, honest, destacaria en ell per sobre de tot la seva absoluta bondat.

La seva mort, després de tres mesos d'agonia, em fa estar segur més que mai de la existència d'un Déu. Sabeu per què ? Doncs perquè no pot ser quasualitat que els millors siguin sempre els que se'n vagin i les rèmores siguin sempre les que es quedin. Això és que algú, un Déu, egoïstament tría els millors per a ell.

Tot i que l'oncle ja ho sap, dir-vos que el trobaré a faltar moltíssim i que sempre l'estimaré moltíssim.

Españoles, Franco NO ha muerto

Deia fa temps el gran Avel·lí Artís Gener, que quan la dreta i l'esquerra espanyoles (jo diria millor la dreta radical - PP i el centre dreta - PSOE) pactessin, allò significaria la fi d'Espanya.

Poc s'imaginava el nostre Tísner que, per a que això es produís, caldria un frau electoral. Que seria necessari fer trampes al sistema dit "democràtic". I és això el què ha passat. Mitjançant una llei feta a mida, el nacionalisme espanyol, agressiu com sempre, ha impedit que el parlament de la comunitat autònoma basca (CAV) pogués representar tota aquesta societat, penalitzant, naturalment, els bascos de nació.

De ben segur que sentireu alguns que ho justifiquen amb arguments aparentment de pes. No us deixeu enganyar:

1.- els delictes no els poden cometre MAI partits o persones jurídiques. Això és del tot impossible. Us imagineu al Barça atracant un banc ? O a la Cambra de Comerç raptant una persona ? És clar que no ! Els delictes els cometen persones físiques. I és contra persones FÍSIQUES que cal actuar, i mai contra ideologies i/o posicionaments polítics. De no ser així, no hi ha democràcia. I de democràcia, o n'hi ha, o bé no n'hi ha. No hi ha d'haver grisos. Fixeu-vos en el què esta vivint el PP ara amb les històries de corrupció. No les han comès persones ? O és que potser també caldria il·legalitzar el partit ?

2.- cal no confondre, com pretenen que ho fem, la persecució dels delictes amb la retallada dels drets civils i de les llibertats fonamentals que fan que un estat es pugui dir 'democràtic' i 'estat de dret'.

3.- Desenganyeu-vos: Espanya està ENCANTADA amb l'existència d'ETA. I no farà res, tret d'algunes actuacions teatrals, per desactivar-la. Gràcies a ETA, els bascos de nació estan dividits. I així és com vol Espanya que segueixin. I si tenim present el gran negoci de les empreses de seguretat que genera ETA, ens podem posar a tremolar tots. Us heu parat a pensar què pensarien molts amics d'Aznar, empresaris panxuts de Madrid, que facturen milions en aquest concepte ? Us heu parat a pensar què passaria si ETA desaparegués ?

Amb "només" 100.000 vots nuls, els vots de la vergonya, de la evidència que Espanya no és un estat ni democràtic ni de dret, un cop més, el país on vivim ha fet bo allò que diu la seva cançó més famosa: 'entre flores, fandanguillos i alegrias'. Aquí tot s'hi val. I si l'objectiu és el d'imposar, amb la més absoluta de les xenofòbies, una neteja cultural, un genocidi identitari de tot allò que no pugui identificar-se amb el nacionalisme castellano-espanyol, doncs encara més. I les evidències canten.

Fa temps que tinc clar que Espanya no és ni una democràcia ni un estat de dret. I, tot i que estic content que això quedi en evidència, a la vegada em preocupa que aquesta situació doni ales als que justifiquen la violència per la manca de llibertats. Fa anys, aquesta violència es justificava, també per alguns "demòcrates" d'ara, argumentant que aleshores hi havia una dictadura. Malament. La violència sempre ha de ser injustificable, ja que, de no ser així, tots podem argumentar raons per a justificar-la, potser igualment vàlides que les de l'enemic. I això condueix al patiment i al desastre.

Les nacions no castellanes que conformem també aquest estat espanyol tant castellanitzat ens hem d'espavilar amb urgència si no volem que ens esborrin definitivament del mapa, vist el paper i el futur que tenim. Tant de bo, doncs, la profecia del Tísner es compleixi, i ben aviat. És ben clar que l'Arias Navarro es va equivocar aquell dia al dir que Franco havia mort. És evident que no. Segueix ben 'presente'. Ens havíem fet il·lusions.

Per a tocar la pera

Acabo d'arribar del camp nou, de veure el partit que jugava el Barça contra l'Espanyol. Hem guanyat 3-2. L'Espanyol ha fet dos gols, gairebé de xurro.

La meva mare és una molt bona dona. A vegades, treu el mal geni, però té molt bons sentiments. Li dec tantíssim.. M'agradaria molt poder tornar-li tot el què m'ha donat, amb escreix. Però això és impossible. Doncs bé.. La meva mare, catalana, fa molts anys que diu que l'Espanyol és l'equip de la gent de fora, dels militars i dels guàrdies civils.

Avui, sortint del camp baixant per la rampa, anava al costat d'un pare que portava el seu fill agafat per l'espatlla. El nen li ha dit: 'Papa. Perquè duien banderes espanyoles ?'. He entès, obviament, que es referia als seguidors de l'Espanyol. El pare, de forma a la vegada vehement i resignada, li ha respost: 'Per a tocar la pera, fill'.