Tinc quaranta anys i en fa trenta-vuit que sóc soci del Barça.
Aquesta setmana hi ha hagut la final de la copa de la UEFA. Naturalment, com a català, desitjava que guanyés l'equip d'aquí, de Barcelona. Vaig vibrar amb el partit, vaig cridar els gols, i em vaig entristir amb la derrota. També vaig sentir una certa enveja de veure com els jugadors s'hi deiaven la pell, cosa que els del meu equip fa molt que no fan.
Ahir divendres, però, ja hi havia jugadors 'pericos' que deien que volien guanyar al Barça per a 'donar una alegria a la seva afecció'.
És ben sabut que ja no s'hi juguen res. El Barça s'està jugant la lliga.
Naturalment, no es tracta pas que es deixin guanyar. És el Barça qui té la obligació de fer el què ha de fer per a ser campió. I per a ser-ho, cal que sigui capaç de guanyar tots els partits que li queden. Però entre això i allò, hi ha un món.
Penso que aquesta actitud, tot i que ens pugui doldre, tot i que ens poguem sentir, en certa manera, traïts, no ha de fer qüestionar els sentiments i el posicionament que varem tenir a la final de la UEFA. Al contrari. Ens ha de reforçar en qui som i com som. Afortunadament, nosaltes som nosaltres i ells són ells. Nosaltres som del Futbol Club Barcelona i ells són del Real Club Deportivo Español. Cadascú al seu lloc, no ?
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada