La democràcia segrestada

Em venen al cap un munt d'idees, totes elles, però, en un mateix sentit: vivim en un sistema político-econòmic que és una MERDA. No hi ha per on agafar-lo.

PRIMERA MERDA: les associacions equatorianes
Em sembla pervers que es mobilitzin les associacions equatorianes per la mort de dos equatorians. El fet de la mort d'algú passa per sobre de qualsevol condició administrativa i/o nacional que puguin tenir les persones afectades ja que, abans de res, abans que equatorians, són persones. I aquest fet ens afecta a tots per igual. És una qüestió de fons, de principis, i no de nacionalitats. La vida humana ha de ser inqüestionable. S'haguéssin manifestat aquestes associacions equatorianes si les víctimes haguéssin estat del Perú o de Xile, o de qualsevol altre país ? Lamentablement, amb tota seguretat, no. Es van manifestar les associacions xilenes o peruanes ?

SEGONA MERDA: els atemptats de Barajas
Segurament encara recordareu els atemptats d'Al-Qaeda als trens de Madrid. Realment horrorós. Una organització terrorista posa bombes a trens plens de persones absolutament innocents amb un únic objectiu: matar persones.
Entre les víctimes hi havia també immigrants. Recordeu alguna associació d'immigrants que, com a tal, sortís al pas i es manifestés contra els atemptats ?
L'atemptat d'ETA, sense tenir per objectiu matar ningú, sí que ha mobilitzat les forces polítiques i algunes de socials d'una manera ben diferent. I la raó és ben senzilla: si el primer atemptat, molt més mortífer, sanguinari i despiatat no posava en qüestió l'Estat; ETA sí que ho fa. Aquí està el problema i la gran diferència.
ETA ha mantingut la treva durant 9 mesos. 9 mesos sense fer cap mena d'acció. Què ha fet el govern: endurir la lluita anti-terrorista, no apropar ni un sol pres (aspecte que és un tema estrictament de drets humans), perseguir a De Juana per un article, continuar amb les detencions... Aquesta ha estat la resposta per part de l'Estat a la treva d'ETA: ni un mínim gest de res. A tots els pallassets que van a les manifes a demanar que ETA deixi de matar, se'ls podria dir que, ja que hi van, haurien també d'exigir als agents polítics que actuin i que solucionin aquest problema d'una vegada. Per què si la independència d'Euskadi o de Catalunya no val una vida humana, que no la val, la unitat d'Espanya tampoc, no ? O és que per algú sí ?

TERCERA MERDA: els partits polítics
Lamentablement, els ciutadans estem cada vegada més sols dins d'aquest sistema de merda en què vivim. La distància entre els partits polítics, en principi, els representants de la ciutadania, i els ciutadans no fa res més que augmentar. Sembla com si alguns hagin muntat el 'xiringuito' per a viure del 'cuento' a compte de tots. I per a fer això, han segrestat la democràcia. Els ciutadans només podem votar unes llistes tancades de persones, les quals són escollides per unes elits, d'una, dues o tres persones, que són les que controlen el partit. Com: comprant lleialtats. Actualment, als partits polítics no es recompensa la vàlua, sinó la fidelitat. Els aparells tenen persones a sou, professionals de la política, que viuen d'això, i que deuen fidelitat a qui els paga, és a dir, a l'aparell. Amén a tot. En resum,la democràcia actual es redueix a la voluntat d'unes quantes persones, que són les que controlen els aparells dels partits polítics.
Cal trencar amb tot això. Cal fer el què sigui per a que els senyors i senyores diputades no puguin, per exemple, fer una llei a mida per a que, amb només 1 legislatura, puguin tenir dret al 100% del sou a la seva jubilació. Cal fer el què sigui per a que els partits polítics hagin de presentar llistes obertes. D'aquesta manera, el Parlament sí que reflectirà exactament la voluntat del poble. Perquè jo no puc votar el Carod, el Puigcercós, la Simó, però també la Tura i el Joan Herrera ? No ens podem permetre el luxe de prescindir de bons gestors.

EPÍLEG
Però l'esperança no està perduda. Esperem que els líders que actualment ja estan treballant per un món més just, més solidari, més lliure, més democràtic, on tothom hi pugui viure, se'n surtin. Una de les claus és, clarament, acabar amb aquesta societat anarco-liberal. És cosa de tots.