una pedra a la vorera

benvolgu@s,

us vull explicar un compte. però us l'explicaré en dues versions: en versió sueca i versió catalana (o espanyola que, malauradament, seria molt semblant).

versió sueca:
un home jove caminava per una vorera estreta, de bon matí. anava cap a la feina, afanyant-se. no havia sentit el despertador, ja que havia anat a dormir tard, mirant el canal de televisió Arte, on feien un reportatge sobre el canvi climàtic. i ara, havia de córrer per arribar a l'hora.
de sobte, veu una pedra al mig de la vorera, davant seu. sense gairebé aturar-se, li dóna una puntada per apartar-la del mig, deixant lliure el camí. ho fa sense pensar, de forma instintiva, com un hàbit.
uns moments més tard, un home vell passa pel mateix lloc. no hi veu gaire. camina amb dificultat ajudant-se amb un bastó. a l'arribar al lloc on hi havia la pedra, l'home segueix caminant sense dificultat.
molts anys més tard, aquell home jove passa pel mateix lloc on hi havia la pedra. ara, ell també ja és vell. i, com aquell altre home vell, segueix caminant sense dificultat.

versió catalano-espanyola:
un home jove caminava per una vorera estreta, de bon matí. anava cap a la feina, afanyant-se. no havia sentit el despertador, ja que havia anat a dormir tard mirant el canal de televisió Telecinco, on feien el programa Dolce Vita, amb les darreres novetats de la Pantoja i el Julián Muñoz. i ara, havia de córrer per arribar a l'hora.
de sobte, veu una pedra al mig de la vorera, davant seu. sense gairebé aturar-se, salta per sobre la pedra, deixant-la exactament al mateix lloc, i continua caminant. ho fa sense pensar, de forma instintiva, com un hàbit.
uns moments més tard, un home vell passa pel mateix lloc. no hi veu gaire. camina amb dificultat ajudant-se amb un bastó. a l'arribar al lloc on hi havia la pedra, l'home ensopega i cau. com a resultat de la caiguda, es trenca un braç i el nas, i ha de ser ingressat en un hospital durant dos mesos.
molts anys més tard, aquell home jove passa pel mateix lloc on hi havia la pedra. ara, ell també ja és vell. la pedra encara era allà; ningú l'havia retirat. i, com aquell altre home vell, cau i pateix les mateixes lessions.

epígraf:
durant un temps, el nacionalisme català parlava de principis i d'idees per a fer-se entendre. però poca gent podia entendre-ho, o volia entendre-ho.

darrerament, veiem com el nacionalisme català ha agafat una altra via: explicar al ciutadà els avantatges de ser català, sobretot a nivell econòmic. això ja ho entén més gent, ja que per a mirar la butxaca no cal ser un geni: només cal saber sumar i restar.

en el nostre cas, podriem parlar de valors com solidaritat, justícia social, educació... però la societat ferotjament neo-liberal en la que vivim tampoc entén de valors. però sí hauria d'entendre els efectes directament beneficiosos a nivell econòmic que ténen aquests valors: és molt més barat educar que reprimir. és molt més barat l'ecologisme que embrutar i fer-ho malbé tot. és molt més barat fer que la gent aparti la pedra que haver d'assistir als lessionats com a conseqüència d'haver-hi ensopegat.

malauradament, vivim en un país del tercer món on no s'entén ni tant sols això. perquè tot és qüestió de mentalitat: si a suècia els ministres poden anar pel carrer sense escorta, aquí la "expertise" consiteix en crear el problema, com per exemple fomentar la conflintivitat i la violència, per a que la empresa de seguretat "de mi cuñao o de mi mujer se lleve la pasta". s'anirien posant pedres de forma estratègica a les sortides dels locals de gent gran, això sí, de les zones benestants, per a que les mútues poguessin fer el seu agost.

si a suècia impera el discurs sosegat i objectiu, aquí som experts en cridar, en fer demagògia (barata, és clar) i en 'tirar la piedra y esconder la mano'.

a casa nostra,se segueix primant el listillo, el mangante, l'espavilao de torn que fa diners o accedeix a quotes de poder per qualsevol mitjà, gent tota ella que té una visió totalment miop de tot el que l'envolta, tret que no sigui la satisfacció de les seves necessitats més immediates i primàries. no veuen que si escupeixen a l'aire, es mullaran la cara, més tard o més d'hora.

vivim en un país on els lemes sembla que siguin "maricón el último" o "mierda para el que venga detrás", lemes que també segeueix l'abominable Bush en totes les seves actuacions: enriquir els amics a costa de guerres o de la destrucció del planeta, tant a nivell ecològic com moral.

ara per ara, i vist el què hi ha, la meva aspiració a la vida consisteix en envoltar-me de persones que no cridin quan parlin i amb les que sigui possible mantenir una mínima conversa intel·ligent. quin llistó més baix, no ?

ah! se m'oblidava... crec que, sortosament, hi ha una mínima esperança: encara hi ha alguns especímens catalano-suecs que continuen lluitant per a que la vida sigui més justa i racional. quan això s'acabi, esperem que no, ja només ens quedarà emigrar a suècia on, potser, els microbis, les bactèries, els virus (grip aviar, SRAS, paludisme, malària, tuberculosis, tripanosomiasis, chikungunya...) i espècies invasores (mosquit tigre, cranc roig, musclo zebrat, tortuga d'orelles vermelles...) que ja estan envaïnt el nostre país, no arribaran.